Bye bye, Dover!

Els seus últims treballs no havien sigut del meu gust, sobretot els refregits dels seus èxits que ja començaven a fer palesa una falta d’imaginació alarmant. Però he de dir que encara conserve en algun racó de casa una cinta de casset –sí, allò que hi havia abans d’Spotify, iTunes, l’Mp3 i els CDs– amb les cançons del seu primer disc Devil came to me.

dover_-_dover_came_to_me_2014_-_01
Dover en 2014 a la seua gira Dover came to me. Foto: Carlos Delgado; CC-BY-SA

Aquell àlbum ho va petar, sobretot arran de l’ús del tema que donava nom al disc com a sintonia per a un anunci d’un refresc i també arran de la publicació d’eixa cançó a un disc recopilatori, el Generation Next Music patrocinat per Pepsi, on hi havia un seguit de cançons de grups que hui entrarien en la qualificació del que entenem per indie, com per exemple Undrop, Smashmouth, Cornershop, Prodigy, Australian Blonde, Los Fresones Rebeldes, etc. Alguns temes d’estos grups també van ser utilitzats com a sintonia per als anuncis de la marca. De veres no recordeu l’anunci de Pepsi amb la cançó Train, d’Undrop?

Tornant a Dover, amb l’àlbum DJ, pense que van arribar a la cima de la seua popularitat, sobretot amb temes com Cherry Lee. Recorde que vam utilitzar aquesta cançó per aprendre anglés a classe d’eixa assignatura a quart de la ESO. Encara estic pensant si va ser un bon exemple, ja que l’anglés d’este grup sempre m’ha semblat més complicat del que realment sembla ser quan veus transcrites les seues cançons…

Més tard van traure I was dead for seven weeks in the city of Angels, amb temes recordats com King George. Ací ja va començar a decaure el meu interés pel grup i després d’aquest disc, el següent treball, The Flame, va passar quasi desapercebut i semblava que el grup havia desaparegut.

Això fins a 2005 on van donar un gir total al seu estil i van començar a fer un pop electrònic molt del rotllo del que havia fet Madonna per eixa època (un gir molt paregut, al meu parer i per tindre un referent contemporani, al que ha fet Miss Caffeina amb el seu últim àlbum). Òbviament, molts dels fans del rock Dover feia abans, es van tallar les venes al sentir aquest treball. Jo, al principi també vaig pensar el mateix, però amb el pas del temps, em va agradar més i més i pense que va ser una de les millors coses que van fer. Reinventar-se (amb estil) o morir.

Després d’allò, van fer algun divertit experiment amb música d’arrels africanes –a mi m’agrada prou Dannaya–, i com he dit abans, van començar a traure refregits dels seus primers èxits, sobretot del famós Devil came to me, cosa que augurava ja el seu final pròxim, com ha acabat ocorrent.

Finalment, Dover se’n han anat sense massa pena ni glòria, però això sí, les cançons d’aquell casset que jo cremava al cotxe de mon pare o al vell radiocasset de casa, sempre formaran de la banda sonora de la meua vida. Bye bye, Dover!!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s